En Lluís em diu que falta un martell, el Jordi Gual em demana si em pot acompanyar a mirar com va tot, la Magda Aranda diu que les coses no avancen gaire ràpid, seguit de certa expectació de la resta de persones de la comunitat, aquesta escena és ara molt quotidiana per a mi, ja que significa que, per fi, al Rusc hem començat les obres.
Han calgut cinc o sis anys de gestació del projecte que hem anomenat
Integrar-nos i créixer per arribar al moment que som ara, on les obres del Rusc ja estan a ple rendiment i la construcció dels dos habitatges de Tordera en fase de finalització.
Endarrera queden grans inquietuds i una època molt difícil on redreçar els esdeveniments no ha estat gens fàcil. Era la nostra prioritat començar de nou, tant des del punt de vista de la junta com de l'equip de persones joves i una mica novells que érem, però amb moltes ganes de fer possible un nou futur pel Rusc. El que féssim tenia que prendre sentit en relació a les necessitats i desigs reals de les persones acollides i de les persones de la comunitat. I és d'aquí d'on neix la llavor del projecte d'anar a viure tota la comunitat al poble de Tordera i d'ampliar i rehabilitar la casa del Rusc com no s'havia fet des de vint anys enrera.
Naturalment les instal.lacions de la casa ho necessitaven, però no volíem fer-ho de qualsevol manera, volíem respectar el gran esforç de moltes de les persones que van construir el Rusc amb unes idees ja molt clares i que amb una nova mirada prenguessin sentit ara.
Ha calgut parlar amb moltes persones sobre com es vivia abans, què es volia fer i perquè, per tal de no perdre l'esperit fundacional en la nova rehabilitació. Ens sembla que hem entès l'essència del perquè el Dr. Pujol va anar amb una casa totalment aïllada i plena de porqueria on tot era per fer i construir, menys el que tenia en el cap, que era un lloc on viure amb profunditat i plenament i on el do de les persones discapacitades es revelés. Al final de les seves memòries diu : us deixo aquest llegat, ara és una obra vostre, aquesta és la nostra responsabilitat, així ho he entès i en aquest esperit ho hem fet.
No és un créixer per ser més grans o per tenir la casa més maca, és per dignitat i per la responsabilitat de mantenir viva la il.lusió per les coses ben fetes. Ens sentirem satisfets, però, si quan arribis al Rusc et sents ben acollit i com a casa, d'això se'ns dubte s'encarreguen en Juanito, l'Enriqueta, en Jaume i totes les nostres persones de la comunitat.
La casa del Rusc té un aspecte enormement simbòlic, ja que és on es va fundar la comunitat fa 32 anys, però també és el futur, ja que és una gran part de la nostra identitat, una manera de viure i d'entendre la vida amb les persones amb una discapacitat.
Sovint em diuen que la providència abans bufava molt, però jo us asseguro que cada dia sentim l'ajuda i l'esperança de moltes persones que volen apropar-se al Rusc, si tu vols t'hi esperem!
Pere Domènech i Tubau.
