Les divinitats menors prengueren la paraula per suggerir:
.- Enterrem el poder de la divinitat al fons de la Terra.
Però Brahma els respongué:
.- No coneixeu gens la curiositat humana. Furgaran per tot arreu fins que un dia la trobin!
.- Llavors llencem-la a la fondària del mar!
El Senyor del Déus somrigué:
.- Conec massa bé els humans. Aviat o tard exploraran el fons dels oceans i tornaran a trobar el poder de la divinitat. No poden parar quiets!
Els déus menors ja no sabien què aconsellar.
.- ¿On ho amagarem, doncs? Perquè si hem de creure el que ens dius, resulta que no hi ha enlloc, ni a la terra, ni al cel, ni al fons del mar, on aquest coi d’humans no arribin un dia o altre.
Llavors el Senyor del Déus va tenir una gran idea:
.- Amagarem el poder de la divinitat al cor dels humans, perquè segur que és l’únic lloc on no la cerquen!
I d’ençà d’anys i panys, l’home dóna voltes a la terra, explora, investiga, baixa al fons del mar… buscant ‘aquella cosa’ estranya que es troba en ell mateix.
En la recta final de les competicions esportives o el dia després d’unes eleccions per molts per a molts són dies d’infart. Per a uns eufòria esbojarrada i per als altres amargor, fracàs i desencís. Per a uns la temptació de creure’s com déus i pels altres la temptació de refer l’enyorança de l’ascensió al pedestal diví o bé de llençar la tovallola.
Sembla com si la nostra felicitat depengués del que fan uns déus amb peus de fang. Aquests “cracs” mediàtics (esportistes, polítics i fins i tot religiosos) que s’ho creuen i en viuen, quan els hi cau l’embolcall de la fama... molts d’ells evidencien greus mancances com a persones.
Quants sous d’escàndol, segones intencions empresarials i manca d’ètica, precisament quan tantes famílies viuen amb l’ai al cor!
Quan el primer astronauta rus posà els peus fora de l’espai, tot orgullós sentencià: “No hi he trobat Déu!”. Però un cirurgià modestament li respongué: “Jo he operat centenars de cervells i no hi he vist cap pensament”.
La dignitat i la font de la nostra felicitat, com ens suggereix la historieta, no la trobarem agenollant-nos davant la pretesa divinitat de les enlluernadores, competitives i efímeres estrelles del moment, exteriors a nosaltres, sinó en “l’amagatall” del cor de cadascú, on podem sentir bategar l’amor del Pare.
Llavors espontàniament sorgeix la pregunta: “I si l’altre en comptes de ser el meu rival fos el meu germà?”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada