EL SOMRIURE “ESPECIAL” DE MOSSÈN JOAN SOLER

El dijous, 31 de maig, tinguérem una matinal per recordar molt de temps. El missioner olotí Joan Soler, que viu al Togo des de fa tres anys, compartí amb nosaltres les seves vivències i projectes. Tot ell comunicava, des del cor, el que el feia feliç allà i el que, sobretot aquelles persones tan indigents, eren capaces de donar-li. Crec que a tots ens tocà la fibra més sensible del nostre interior. No es gens estrany que més d’un al final li vinguessin ganes d’anar-hi a passar un  temps.

      
Entre els oients hi havia la Nuri i el Pep Muñoz de la Junta, que amb els seus tres fills i deu persones més de la parròquia dels Pins de Blanes aquest proper agost aniran a conèixer i compartir a Sant Pau de Dapaong(Togo) el treball que està duent a terme en Joan Soler.

En Joan Soler explicant la seva història

       Ens explicà com moltes persones van a l’Àfrica a través d’ONGs a fer un servei per “realitzar-se”. Entregar-se als altres pot arribar a fer-se, sense adonar-te’n, per egoisme. Hi ha una dita significativa : “La mà del que dona està per sobre de la mà que rep”. A través de situacions humanes viscudes ens donà a entendre la importància del deixar-se estimar abans de pretendre donar-se a l’altre o ajudar-lo. El més important no  és el que jo faig sinó el com ho faig amb l’altre.

        Un botó de mostra en fou una visita que feu a casa d’una mare viuda amb un fill discapacitat que  malvivien en la indigència més absoluta. Ell s’hi presentà per intentar fer-hi quelcom però aquella mare no acceptà cap proposta. Un altre dia hi tornà i ella disposava d’una beguda que va oferir al Joan. Ell l’acceptà i després ja es desbloquejà la conversa per trobar algun camí de sortida. Finalment aquella dona es deixà ajudar. Per què abans no? Doncs perquè ella no podia oferir res a canvi i això l’humiliava.

        Més d’una vegada li han dit: “No ho entenem. Nosaltres ens volem escapar d’aquest país, volem marxar a Europa i en canvi tu vens i vols quedar-te a viure amb nosaltres”. No és tan important el “fer” sinó el “saber estar”, el no abandonar quan “pinten bastos”. Sovint des de la impotència però també des d’una presència gratuïta i fidel es pot ajudar a recuperar l’esperança d’unes persones en procés de tirar la tovallola.

          Un dels seus projectes, que ja s’està realitzant, és la construcció i equipament d’un “Centre de dia” per a persones discapacitades psíquiques, moltes d’elles tractades des de la bruixeria, lligades a arbres...  De moment ja ha iniciat la primera  comunitat de Fe i Llum al Togo amb una cinquantena de persones entre persones discapacitades, familiars i amics. Es troben regularment per compartir junts tot un matí o una tarda.

Escoltant el testimoni

 Ens impactà fortament un relat que en Joan Soler ens feu del que va viure en aquesta darrera Setmana Santa. Aquí al Rusc ho narrà molt breument però us transcrit el text més extens que té penjat en el seu bloc http://enjoansoler.blogspot.com.es/2012/04/setmana-santa.html

Ensenyant-nos imatges del Togo.

   Gràcies Joan! Després del que estàs vivint, el regal del teu somriure no es pot pagar amb tot l’or del món. En acabar el teu emotiu i provocador testimoniatge t’hem regalat una fràgil peça de ceràmica del nostre taller del Rusc. Aquest gest voldria apropar-se al que finalment et feu aquella mare convidant-te a una humil beguda però suficient per desbloquejar la teva proposta. A molts quilòmetres de distància d’alguna manera ens sentirem més motivats a viure com tu un estil de vida més lluminós. Ens recordares un inici de camí molt a l’abast de tots i ben oportú en els temps crítics que ens toca de viure: “Viu senzillament perquè els altres puguin senzillament viure".

Josep Perich Serra