Després de 7 anys aquí ens traslladem! A partir d'ara ens podeu seguir a
Moltes gràcies!!!
dimecres, 18 de novembre del 2015
dimarts, 16 de juny del 2015
JUANA MEDINA
Com sabeu, la
nostra estimada Juana va ens va deixar el dissabte al matí, i en nom de la
Comunitat del Rusc volem expressar la nostra sentida emoció.
La Juana Medina va ser la tercera persona acollida a la llar dels Avets a la primavera de 1982.
Després d'uns anys de viure a Moià es va realizar un canvi i ella juntament amb la Teresa Gil
van anar a viure al RUSC .
Nosaltres recordem amb alegria l'arribada de la Juana a la llar Els Avets .
Tots junts, amb aquell primer grup de dones acollides, la Mª Luisa , la Margarita , la Juana , la Carme , la Alejandra, juntament amb la Teresa Gil , tots junts van viure el creixement de la llar , el treball al taller, les celebracions animades amb les cançons de la Juana, la participació en la vida del poble de Moià.
I avui volem agraïr-li el testimoni de vida que ha sigut la Juana per nosaltres , la seva amistat , la seva fe i esperança. Ens hem sentit molt estimats per ella . Gràcies Juana per tot el que ens has donat .
LLuïsa i Jordi Carbonell .
El dilluns 15 de juny ens trobàvem a l’església de Sant Esteve de Tordera per acomiadar a la “Juana” Medina Cáceres, que als 81 anys ens deixava.
Havia nascut a Guardia (Jaén).Ens hi aplegàvem un col·lectiu ben divers: persones acollides de les llars i dels tallers, monitors i assistents, antics monitors i amics de Moià i de Tordera, familiars, representants de la Fundació Aspanias i de la residència Albert... tots sabent-nos dipositaris de l’herència privilegiada que l’amiga Joana havia anat dipositant al nostre cor al llarg dels anys.
I es que la Juana amb la Margarita, l’Alejandra, la Ma Luisa i la Carme, acompanyades pel Jordi Carbonell,la Lluisa Morago i la Teresa Gil,iniciaren la llar dels Avets ja el 1981.
Fou un funeral emotiu, serè, viscut, ple de joia interior i agraïment, malgrat la tristesa que comporta acomiadar-te d’una persona tan especial com ha estat la Juana per a tots els qui hem tingut la sort de compartir amb ella un bon tram de la nostra vida.
Resumiria els eixos d’aquest comiat a partir d’algun fragment bíblic que s’hi va proclamar:
1.- “En el cos humà els membres més febles son els més necessaris. Quan un membre sofreix tots els membres sofreixen amb ell... quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell”. (1Cor.12)
La nostra Juana ha tingut la sort de poder gaudir aquesta invitació tan contra-cultural de sant Pau. Una persona voluntària de la comunitat del Rusc i amiga de la Juana en un correu electrònic afirma:”Avui s’ha apagat una vida que gràcies al Rusc i a l’Arca no ha estat estèril. Gràcies a tantes persones que l’han ajudat i estimat ha estat encara més fecunda, tocant el cor i el cap de totes elles. Ha estat una bona llavor que Déu ha sembrat en les nostres vides. Tenim motius per donar-ne gràcies”.
2.- “Et dono gràcies, Pare,perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i als entesos” (Mt.11). La Juana era una persona: Solidària. El món dels pobres i dels que sofreixen era un tema recorrent en ella: comentaris, pregàries...Freqüentment li sentíem dir: “Que se encuentren bien...”. En el seu imaginari ens hi tenia presents a tots. Entre d’altres dites populars en recitava una de ben significativa: “La Virgen del Pilar dice que no quiere esa corona, que se la den a los pobres que van pidiendo limosna.” Agraïda. Expressava els seus sentiments d’agraïment regalant generosament petons. Li encantava acaronar els infants. Alegre amb capacitat d’adaptar-se als llocs i a les circumstancies més diverses. Tenia un somriure inoblidable. Tot i les seves preferències per les cançons de tipus religiós, també li encantava el Manolo Escobar...
3.- “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar...trobareu el repòs que tant desitjàveu”.(Mt.11) Quan la Juana es trobava davant d’una contrarietat impossible li sortia de dintre: “El Señor...”,”la Virgen...”. Tots recordem com a ple pulmó, i sortit del cor, cantava, tant si venia a tomb com no, el “Juntos como hermanos, miembros de una Iglesia, vamos caminando al encuentro del Senyor”. Amb la seva religiositat “clàssica”,però viscuda, ens oferia les seves “devociones” sobretot quan venien els temps litúrgics forts com Advent-Nadal o Quaresma-Setmana Santa. Tenia molt clar que tenia una família,la comunitat del Rusc, i encara una de més gran, la dels amics de Jesús. Deu ser la persona acollida que els diumenges més ens ha estirat cap a la missa del poble,per més que afirmés que “hablan en catalán y yo no lo entiendo”.
La Juana era l’amiga i la iaia de tots, una dona de robusta personalitat i forta d’esperit. Fins i tot , ja invident , era un plaer compartir una estona amb ella recordant els noms de les seves moltes amistats.
Juana, des del cel, continua cantant-nos el “Juntos como hermanos...” per a poder seguir, de formes diferents, les teves “petjades lluminoses”. I com tant bé en Jordi Gual va expressar, interpretant els sentiments de tots: Que Déu la tingui a la gloria per sempre!
Josep Perich i Serra, consiliari del Rusc Tordera, 15 de juny del 2015
Recordem a la Juana amb un gran somriure, com la dona extraordinària i
entrenyable que va ser.
La Juana Medina va ser la tercera persona acollida a la llar dels Avets a la primavera de 1982.
Després d'uns anys de viure a Moià es va realizar un canvi i ella juntament amb la Teresa Gil
van anar a viure al RUSC .
Nosaltres recordem amb alegria l'arribada de la Juana a la llar Els Avets .
Tots junts, amb aquell primer grup de dones acollides, la Mª Luisa , la Margarita , la Juana , la Carme , la Alejandra, juntament amb la Teresa Gil , tots junts van viure el creixement de la llar , el treball al taller, les celebracions animades amb les cançons de la Juana, la participació en la vida del poble de Moià.
I avui volem agraïr-li el testimoni de vida que ha sigut la Juana per nosaltres , la seva amistat , la seva fe i esperança. Ens hem sentit molt estimats per ella . Gràcies Juana per tot el que ens has donat .
LLuïsa i Jordi Carbonell .
”JUANA”, LA IAIA DEL RUSC
El dilluns 15 de juny ens trobàvem a l’església de Sant Esteve de Tordera per acomiadar a la “Juana” Medina Cáceres, que als 81 anys ens deixava.
Havia nascut a Guardia (Jaén).Ens hi aplegàvem un col·lectiu ben divers: persones acollides de les llars i dels tallers, monitors i assistents, antics monitors i amics de Moià i de Tordera, familiars, representants de la Fundació Aspanias i de la residència Albert... tots sabent-nos dipositaris de l’herència privilegiada que l’amiga Joana havia anat dipositant al nostre cor al llarg dels anys.
I es que la Juana amb la Margarita, l’Alejandra, la Ma Luisa i la Carme, acompanyades pel Jordi Carbonell,la Lluisa Morago i la Teresa Gil,iniciaren la llar dels Avets ja el 1981.
Fou un funeral emotiu, serè, viscut, ple de joia interior i agraïment, malgrat la tristesa que comporta acomiadar-te d’una persona tan especial com ha estat la Juana per a tots els qui hem tingut la sort de compartir amb ella un bon tram de la nostra vida.
Resumiria els eixos d’aquest comiat a partir d’algun fragment bíblic que s’hi va proclamar:
1.- “En el cos humà els membres més febles son els més necessaris. Quan un membre sofreix tots els membres sofreixen amb ell... quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell”. (1Cor.12)
La nostra Juana ha tingut la sort de poder gaudir aquesta invitació tan contra-cultural de sant Pau. Una persona voluntària de la comunitat del Rusc i amiga de la Juana en un correu electrònic afirma:”Avui s’ha apagat una vida que gràcies al Rusc i a l’Arca no ha estat estèril. Gràcies a tantes persones que l’han ajudat i estimat ha estat encara més fecunda, tocant el cor i el cap de totes elles. Ha estat una bona llavor que Déu ha sembrat en les nostres vides. Tenim motius per donar-ne gràcies”.
2.- “Et dono gràcies, Pare,perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i als entesos” (Mt.11). La Juana era una persona: Solidària. El món dels pobres i dels que sofreixen era un tema recorrent en ella: comentaris, pregàries...Freqüentment li sentíem dir: “Que se encuentren bien...”. En el seu imaginari ens hi tenia presents a tots. Entre d’altres dites populars en recitava una de ben significativa: “La Virgen del Pilar dice que no quiere esa corona, que se la den a los pobres que van pidiendo limosna.” Agraïda. Expressava els seus sentiments d’agraïment regalant generosament petons. Li encantava acaronar els infants. Alegre amb capacitat d’adaptar-se als llocs i a les circumstancies més diverses. Tenia un somriure inoblidable. Tot i les seves preferències per les cançons de tipus religiós, també li encantava el Manolo Escobar...
3.- “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar...trobareu el repòs que tant desitjàveu”.(Mt.11) Quan la Juana es trobava davant d’una contrarietat impossible li sortia de dintre: “El Señor...”,”la Virgen...”. Tots recordem com a ple pulmó, i sortit del cor, cantava, tant si venia a tomb com no, el “Juntos como hermanos, miembros de una Iglesia, vamos caminando al encuentro del Senyor”. Amb la seva religiositat “clàssica”,però viscuda, ens oferia les seves “devociones” sobretot quan venien els temps litúrgics forts com Advent-Nadal o Quaresma-Setmana Santa. Tenia molt clar que tenia una família,la comunitat del Rusc, i encara una de més gran, la dels amics de Jesús. Deu ser la persona acollida que els diumenges més ens ha estirat cap a la missa del poble,per més que afirmés que “hablan en catalán y yo no lo entiendo”.
La Juana era l’amiga i la iaia de tots, una dona de robusta personalitat i forta d’esperit. Fins i tot , ja invident , era un plaer compartir una estona amb ella recordant els noms de les seves moltes amistats.
Juana, des del cel, continua cantant-nos el “Juntos como hermanos...” per a poder seguir, de formes diferents, les teves “petjades lluminoses”. I com tant bé en Jordi Gual va expressar, interpretant els sentiments de tots: Que Déu la tingui a la gloria per sempre!
Josep Perich i Serra, consiliari del Rusc Tordera, 15 de juny del 2015
dijous, 26 de març del 2015
DIMECRES SANT AL RUSC
Nosaltres també ho farem, com en totes les comunitats de l' Arca, com a signe emblemàtic per a nosaltres del que vivim i volem viure. Es fa a l'interior de la celebració eucarística. Acabarem amb un piscolabis.
Ens hi acompanyarà la comunitat dels "Somriures" (Fe i Llum) de Blanes.
dimecres, 18 de març del 2015
JEAN VANIER, PREMI TEMPLETON 2015
Jean Vanier, fundador de les Comunitats de l'Arca, ha estat guardonat amb el Premi Templeton 2015 pel seu treball en la creació d'un món més just, inclusiu i humà.
Els últims guardonats han estat persones tan prestigioses com Tomás Halík (2014), Desmond Tutu (2013) i Dalai Lama (2012)
Més informació AQUÍ
Els últims guardonats han estat persones tan prestigioses com Tomás Halík (2014), Desmond Tutu (2013) i Dalai Lama (2012)
Més informació AQUÍ
DIVERSONES DE MARÇ
Us presentem els dos programes d'aquest mes de març.
En el DIVERSONES del dia 3 parlem de les "Notícies" del Rusc, l'Antonia ens explica com es fa l'arroç amb llet a "El Racó de la Cuina", en Marc presenta la secció dels "Esports" i en Jaume ens recorda els "Aniversaris i Efemèrides".
A més a "T'interessa" parlem de l'1 de març, el Dia de la Discriminació Zero. I a "7+1" entrevistem a l'Eléna, voluntària del Brunzzit.
I a DIVERSONES, LA TERTÚLIA parlem de l'estigma i la discapacitat.
En el DIVERSONES del dia 3 parlem de les "Notícies" del Rusc, l'Antonia ens explica com es fa l'arroç amb llet a "El Racó de la Cuina", en Marc presenta la secció dels "Esports" i en Jaume ens recorda els "Aniversaris i Efemèrides".
A més a "T'interessa" parlem de l'1 de març, el Dia de la Discriminació Zero. I a "7+1" entrevistem a l'Eléna, voluntària del Brunzzit.
I a DIVERSONES, LA TERTÚLIA parlem de l'estigma i la discapacitat.
dimecres, 11 de març del 2015
OBRES AL TALLER DE CERÀMICA
Aprofitant les últimes vacances de Nadal hem fet una ampliació del Taller de ceràmica per millorar l'activitat. Hem ampliat l'espai per estar més cómodes i així hi podem tenir el forn, les estanteríes, una taula gran, etc...
També hem construit una pica nova, hem pintat, etc...
Per decorar la pica cadascú ha pintat una rajola, en total 24 peces que li donen molta vida i color!
És una de les activitats importants del taller i per aixó l'hem de dotar d'espais adequats per a la seva realització.
Enriqueta: Estem molt bé ara a la sala nova.
Jordi Gual: Estem més amples!
Gemma: Me gustó mucho poder pintar la "rajola", dibujé un muñeco.
Gerard: S'hi està bé, és cómode. Sempre faig coses diferents.
Aquesta és la meva rajola. És la bandera independentista tipus Minecraft. Hi ha tres símbols, coses que a mi m'agraden: una espasa del Zelda, una espasa de les pelis d'Star Wars i el martell de Thor, un Déu mitológic.
Pilar: Han fet una teulada nova!
José Mª: Me gusta el taller nuevo, ahora estamos haciendo rosas.
 |
| Detall dels motlles. |
Per decorar la pica cadascú ha pintat una rajola, en total 24 peces que li donen molta vida i color!
 |
| La pica nova |
 |
| La sala renovada. |
Jordi Gual: Estem més amples!
Gemma: Me gustó mucho poder pintar la "rajola", dibujé un muñeco.
Gerard: S'hi està bé, és cómode. Sempre faig coses diferents.
Aquesta és la meva rajola. És la bandera independentista tipus Minecraft. Hi ha tres símbols, coses que a mi m'agraden: una espasa del Zelda, una espasa de les pelis d'Star Wars i el martell de Thor, un Déu mitológic.
Pilar: Han fet una teulada nova!
José Mª: Me gusta el taller nuevo, ahora estamos haciendo rosas.
dimecres, 18 de febrer del 2015
LA QUARESMA AL RUSC
Aquest dijous, 19 de febrer, a les
17'30 h. i a la capella del Rusc, tindrem l'Eucaristia d'inici de la
Quaresma amb la imposició de la cendra, acompanyada d'aquesta
invitació: "Converteix-te i creu en la Bona Nova". Si ens hi acompanyes
serà un plaer!
Al matí, a les 9'30h. i per "escalfar
motors", el nostre amic Alain ens donarà una xarrada sobre "Com viure
l'espiritualitat fent costat a les persones amb discapacitat
intel·lectual".
També ens acompanyarà l' Elvira d'Hondures, coordinadora de les comunitats de l' Arca a llatino-amèrica.
Obert a tothom!
DIVERSONES, LA TERTÚLIA 17-02-2015
En aquest programa parlem de la infància, la discapacitat i l'escola.
No us el perdeu!!!
No us el perdeu!!!
dimarts, 17 de febrer del 2015
CARNAVAL 2015
El dijous passat vam celebrar la festa de Carnaval al Taller.
Aquest cop vam decidir fer una disfressa comuna i el tema va ser PARCHÍS!
És a dir, que anàvem de fitxes de colors, cadascú va triar el seu i també hi havia el dau i dos taulells.
Ens ho vam passar molt bé.
Però no ens vam quedar a Tordera. Vam anar a dinar amb els nostres amics del TOM d'Arbúcies.
Ells anaven disfressats de mims, molt divertits!
Vam menjar truites, coincidint amb dijous gras. Tots en vam portar.
La Rosa, la nostra cuinera ens va fer truites variades, de patata, de butifarra d'ou, de carbassó, etc...
Com dèiem, vam dinar tots junts i després vam ballar una bona estona fins tornar cap a Tordera a la tarda.
Enriqueta: Feia temps que no ens vèiem amb els d'Arbúcies i em va fer il·lusió veure'ls. Em va agradar la disfressa, anava de groc.
Gemma: Me lo pasé muy bien, bailando con el Miguel. Después estaba cansada de tanto bailar!
Pilar: En Jorge portava el dau, estàvem ballant!
Jordi Gual: M'ho vaig passar molt bé. Vaig menjar truita d'ou i de pebrot. Totes dues estaven molt bones!
José Mª: Me lo pasé muy bien, me gusta disfrazarme, llevaba el pelo largo. Comí tortilla de patatas y bailé mucho!
Aquest cop vam decidir fer una disfressa comuna i el tema va ser PARCHÍS!
 |
| Foto de família! |
Ens ho vam passar molt bé.
 |
| L'Usu, la fitxa verda. |
 |
| La Pilar de fitxa groga. |
 |
| En Marc, el dau. |
Ells anaven disfressats de mims, molt divertits!
 |
| En David i l'Enriqueta. |
La Rosa, la nostra cuinera ens va fer truites variades, de patata, de butifarra d'ou, de carbassó, etc...
 |
| En Manuel, l'Usu i l'Anna ballant. |
Enriqueta: Feia temps que no ens vèiem amb els d'Arbúcies i em va fer il·lusió veure'ls. Em va agradar la disfressa, anava de groc.
Gemma: Me lo pasé muy bien, bailando con el Miguel. Después estaba cansada de tanto bailar!
Pilar: En Jorge portava el dau, estàvem ballant!
Jordi Gual: M'ho vaig passar molt bé. Vaig menjar truita d'ou i de pebrot. Totes dues estaven molt bones!
José Mª: Me lo pasé muy bien, me gusta disfrazarme, llevaba el pelo largo. Comí tortilla de patatas y bailé mucho!
dimecres, 11 de febrer del 2015
ESCRIT JOAN SOLER
Des del Togo en Joan Soler ens torna a escriure. És impactat el que
ens diu i el que no diu però és de suposar. Segur que no us deixarà
indiferents.
Trencant cadenes...
L’harmattan ha arribat amb plena força i la pols del desert ho està envaint tot. Un polsim dens amaga el sol i el converteix en una esfera rogenca que queda lluny, massa lluny. Els arbres prenen el color de la terra, les plantes es moren i fins i tot el rostre dels infants canvia de color.
Hi ha una certa tristesa. Ja fa mesos que no veig a l’André, un jove que després de suspendre per segona vegada l’examen d’entrada a la universitat, ha patit una depressió amb alguns trastorns psicològics.
Vaig a missa a un dels pobles i hi veig a un dels seus veïns: I l’André? S’ha tornat boig, em respon. On és? El tenen lligat a casa seva.
Acompanya-m’hi. Faig la pregunta absurda de saber si hi podrem arribar amb el cotxe. La resposta sempre és sí. La realitat sempre és no. Així que aparquem allà on el camí ens obliga i continuem a peu.
Saludem a la gent que ens trobem pel camí. Els més petits fugen en veure un blanc i la resta somriuen, estan recollint el blat de moro. Passa un home i no ens saluda. M’estranya. Penso que potser és algú d’una secta. S’estan tornant molt fanàtics i no volen saludar als catòlics. No sé pas quin evangeli deuen llegir.
Pregunto al jove que m’acompanya i em diu que és l’oncle de l’André. No m’ha saludat perquè no vol que vagi a casa seva. Però no m’aturaré pas. Ja he après que no sempre es cau bé a tothom.
Quan ens acostem a la casa sento uns crits. És l’André. La imatge que em trobo em fa esfereir. L’André, gairebé nu, està tancat en una de les cabanes de fang que composen la casa. Està brut i l’habitació fa molta pudor. Al mur hi han fet un forat. Un forat que serveix de lavabo i per on passa una immensa cadena de ferro que està lligada a un gran tronc. La cadena que lliga els peus de l’André. La cadena que li ha pres la llibertat. No havia vist mai ningú lligat a una cadena tan gran. I sento llàstima. L’André s’agita amb violència però em rep. Ja sé qui ets, m’etziba. Ets en Soler. Què vols? Et venia a saludar. Feia temps que no sabia res de tu. Doncs, ja ho veus, em diu. M’han lligat com un gos, com un esclau. Ja fa dos mesos. Perquè? Tenen por de mi. André, ja prens els medicaments que et van receptar? La cara li canvia. Fa un gest per venir-me a colpejar, però la cadena l’atura. Sento odi en la seva cara. Ah, em diu, tu també et penses que estic malalt? Ves-te’n d’aquí. La teva pudor de blanc em molesta.
La resta de la gent de la casa, que s’han acostat per veure què passa, s’escandalitza. No, els hi dic, no li prengueu també la llibertat d’expressar-se. Ho està passant molt malament. La seva mare arriba plorant. M’han acusat de bruixeria. Diuen que sóc jo que li he donat un mal esperit. Però com poden dir-te això? I els medicaments. Mon Père, ja se’ns van acabar. No et vam voler venir a molestar més, son massa cars i ja ens has ajudat prou. Els pobres. Els pobres sempre tenen por de molestar. Hi potser tenen raó. En aquest nostre món d’avui els pobres molesten. Molesten als rics, però no han molestat mai a Déu.
Estic parlant amb la mare i sento l’André que em crida. Soler. Digue’m. Tu no ets pas un missioner. Perquè, li pregunto? Diguem qui és un missioner, em diu ell. Un missioner, li dic, és aquell que proclama als homes la bona notícia de Jesús. Doncs si em vens a portar una bona notícia, allibera’m. Ara no puc, li dic. Ho veus, em respon, no ets pas un missioner.
Ves-te’n. I es posa a cantar. El cant diu: Lligat amb aquestes cadenes, estic més a prop de tu a l’hort de les Oliveres, quan Jesús sap que ha de morir. És realment colpidor. A fora parlo amb la seva mare. Mon Père, podeu fer alguna cosa? Intentaré posar-me en contacte amb el centre de salut mental de les religioses.
A partir d’aquí la història seria massa llarga, però la setmana passada, quan estava al despatx, vaig veure algú que s’aturava al portal, al costat de la carretera. Dubtava si entrar o no entrar. Vaig reconèixer a l’André i demanava al bon Déu que li ajudés a fer el pas. Però finalment no va entrar.
Uns quants dies després va passar la seva mare. El rostre li havia canviat, fins i tot amb l’harmattan, estava alegre. Mon Père, va venir a saludar-vos l’André? Ja li han receptat els medicaments. L’André volia venir a agrair-vos que l’haguéssiu alliberat. Sí, li dic. Va passar. La mare em regala una gallina i se’n va contenta d’haver recuperat el seu fill.
L’André va passar sense passar. Però ja n’hi va haver prou. És normal que tingui vergonya d’entrar. Es pensa que potser li retrauré els seus insults. Però no ho faré pas. I jo sé que vindrà pels volts de Nadal, i quan entri al meu despatx l’abraçaré. I amb aquesta abraçada trencaré la última cadena, la de la por que el paralitza. I serà el millor regal. Per a ell i per a mi.
Joan Soler i Ribas
Trencant cadenes...
L’harmattan ha arribat amb plena força i la pols del desert ho està envaint tot. Un polsim dens amaga el sol i el converteix en una esfera rogenca que queda lluny, massa lluny. Els arbres prenen el color de la terra, les plantes es moren i fins i tot el rostre dels infants canvia de color.
Hi ha una certa tristesa. Ja fa mesos que no veig a l’André, un jove que després de suspendre per segona vegada l’examen d’entrada a la universitat, ha patit una depressió amb alguns trastorns psicològics.
Vaig a missa a un dels pobles i hi veig a un dels seus veïns: I l’André? S’ha tornat boig, em respon. On és? El tenen lligat a casa seva.
Acompanya-m’hi. Faig la pregunta absurda de saber si hi podrem arribar amb el cotxe. La resposta sempre és sí. La realitat sempre és no. Així que aparquem allà on el camí ens obliga i continuem a peu.
Saludem a la gent que ens trobem pel camí. Els més petits fugen en veure un blanc i la resta somriuen, estan recollint el blat de moro. Passa un home i no ens saluda. M’estranya. Penso que potser és algú d’una secta. S’estan tornant molt fanàtics i no volen saludar als catòlics. No sé pas quin evangeli deuen llegir.
Pregunto al jove que m’acompanya i em diu que és l’oncle de l’André. No m’ha saludat perquè no vol que vagi a casa seva. Però no m’aturaré pas. Ja he après que no sempre es cau bé a tothom.
Quan ens acostem a la casa sento uns crits. És l’André. La imatge que em trobo em fa esfereir. L’André, gairebé nu, està tancat en una de les cabanes de fang que composen la casa. Està brut i l’habitació fa molta pudor. Al mur hi han fet un forat. Un forat que serveix de lavabo i per on passa una immensa cadena de ferro que està lligada a un gran tronc. La cadena que lliga els peus de l’André. La cadena que li ha pres la llibertat. No havia vist mai ningú lligat a una cadena tan gran. I sento llàstima. L’André s’agita amb violència però em rep. Ja sé qui ets, m’etziba. Ets en Soler. Què vols? Et venia a saludar. Feia temps que no sabia res de tu. Doncs, ja ho veus, em diu. M’han lligat com un gos, com un esclau. Ja fa dos mesos. Perquè? Tenen por de mi. André, ja prens els medicaments que et van receptar? La cara li canvia. Fa un gest per venir-me a colpejar, però la cadena l’atura. Sento odi en la seva cara. Ah, em diu, tu també et penses que estic malalt? Ves-te’n d’aquí. La teva pudor de blanc em molesta.
La resta de la gent de la casa, que s’han acostat per veure què passa, s’escandalitza. No, els hi dic, no li prengueu també la llibertat d’expressar-se. Ho està passant molt malament. La seva mare arriba plorant. M’han acusat de bruixeria. Diuen que sóc jo que li he donat un mal esperit. Però com poden dir-te això? I els medicaments. Mon Père, ja se’ns van acabar. No et vam voler venir a molestar més, son massa cars i ja ens has ajudat prou. Els pobres. Els pobres sempre tenen por de molestar. Hi potser tenen raó. En aquest nostre món d’avui els pobres molesten. Molesten als rics, però no han molestat mai a Déu.
Estic parlant amb la mare i sento l’André que em crida. Soler. Digue’m. Tu no ets pas un missioner. Perquè, li pregunto? Diguem qui és un missioner, em diu ell. Un missioner, li dic, és aquell que proclama als homes la bona notícia de Jesús. Doncs si em vens a portar una bona notícia, allibera’m. Ara no puc, li dic. Ho veus, em respon, no ets pas un missioner.
Ves-te’n. I es posa a cantar. El cant diu: Lligat amb aquestes cadenes, estic més a prop de tu a l’hort de les Oliveres, quan Jesús sap que ha de morir. És realment colpidor. A fora parlo amb la seva mare. Mon Père, podeu fer alguna cosa? Intentaré posar-me en contacte amb el centre de salut mental de les religioses.
A partir d’aquí la història seria massa llarga, però la setmana passada, quan estava al despatx, vaig veure algú que s’aturava al portal, al costat de la carretera. Dubtava si entrar o no entrar. Vaig reconèixer a l’André i demanava al bon Déu que li ajudés a fer el pas. Però finalment no va entrar.
Uns quants dies després va passar la seva mare. El rostre li havia canviat, fins i tot amb l’harmattan, estava alegre. Mon Père, va venir a saludar-vos l’André? Ja li han receptat els medicaments. L’André volia venir a agrair-vos que l’haguéssiu alliberat. Sí, li dic. Va passar. La mare em regala una gallina i se’n va contenta d’haver recuperat el seu fill.
L’André va passar sense passar. Però ja n’hi va haver prou. És normal que tingui vergonya d’entrar. Es pensa que potser li retrauré els seus insults. Però no ho faré pas. I jo sé que vindrà pels volts de Nadal, i quan entri al meu despatx l’abraçaré. I amb aquesta abraçada trencaré la última cadena, la de la por que el paralitza. I serà el millor regal. Per a ell i per a mi.
Joan Soler i Ribas
Subscriure's a:
Missatges (Atom)